QUÈ ÉS LA LEISHMANIOSI?

És una malaltia parasitària produïda per un protozou del gènere Leishmània. Aquesta malaltia existeix en zones com l’Amèrica del Sud, Àfrica, Àsia i també a tota la conca mediterrània. Hi ha hagut casos aïllats als EEUU i a països del centre d’Europa.

patolvet.wordpress.com

Normalment afecta a mamífers com els gossos, les guineus, els rosegadors i els gats, però pot afectar també als humans en situacions de immunosupressió o malaltia greu i als infants.

Hi ha diferents tipus de Leishmània, la que afecta als animals de la nostra zona és la Leishmania infantum, el mateix tipus que pot produir la malaltia en persones. Per això i per que pot ser mortal, si afecta als nostres animals, és de vital importància eradicar aquesta malaltia evitant la transmissió entre els gossos.

COM ES POT TRANSMETRE LA MALALTIA?

La principal forma de transmissió és mitjançant la picada d’un insecte volador molt semblant a un mosquit anomenat flebòtom (“talla vasos sanguinis”). A la nostra zona, aquest insecte té major activitat durant els mesos més càlids (entre Maig i Novembre). Actualment, s’ha trobat aquest mosquit també a zones més fredes com els Pirineus i els Alps italians.

Quan una femella de flebòtom s’alimenta de la sang d’un gos parasitat pot ingerir també el paràsit. Al seu interior, es produeix una transformació del paràsit que li permetrà ser introduït a un nou gos quan el flebòtom el piqui. Tot i que els gossos malalts són els més “contagiosos”, si no reben cap tractament, els gossos sense cap símptoma poden també disseminar la malaltia.

S’ha descrit també vies de transmissió molt menys freqüents com la via transplacentària (de gosses gestants a la seva descendència), les transfusions sanguínies o el contacte sexual. Potencialment es podria transmetre també per mossegades profundes però mai s’ha pogut demostrar científicament.

QUÈ POT PASSAR SI EL “MOSQUIT” PICA AL MEU GOS?

És molt important saber que no tots els gossos picats per un mosquit que “conté” leishmània es posaran malalts. De fet s’ha demostrat que, en zones de major risc, un elevat nombre d’aquests animals ha tingut contacte amb el paràsit però només alguns han desenvolupat la malaltia.

En la majoria de casos, els gossos infectats mantindran el paràsit en estat latent (inactiu) durant molt de temps, o fins i tot durant tota la vida, si no apareix cap factor que en desencadeni l’activació. Aquests factors poden ser malalties, situacions d’estrès com la gestació i, fins i tot, alguns fàrmacs.

En altres casos els animals poden patir símptomes molt greus poc després de produir-se la picada.

Quan la leishmània entra al cos d’un gos se sol produir una resposta del sistema immunitari. Si predomina el que anomenem “resposta cel·lular” l’animal serà capaç de mantenir el paràsit controlat i sense possibilitat de causar-li cap problema. Per contra, si aquesta immunitat cel·lular no es manté i predomina la “resposta humoral”, el paràsit tindrà llibertat per disseminar-se i començar a donar símptomes més o menys greus.

El fet que els animals siguin més o menys susceptibles a desenvolupar la malaltia depèn de factors genètics i també de factors ambientals. Per exemple, els gossos de la raça Podenc Eivissenc no solen patir mai la malaltia encara que hagin estat parasitats. Altres races com els Bòxer solen ser molt sensibles. Factors com l’estat nutricional, les infeccions o parasitosis tenen també un paper molt important en l’eficàcia del sistema immunitari.

QUINS SÓN ELS SIGNES MÉS TÍPICS DE LA MALALTIA?

La leishmaniosi és una malaltia amb capacitat de mostrar-se de moltes maneres diferents:

En la majoria de casos (80-90%) es presenta en forma de problemes cutanis: petites lesions que no cicatritzen bé, infeccions o inflamacions a la pell, zones sense pèl, descamació, etcètera…

En altres casos apareixen problemes sistèmics com l’anèmia, l’esplenomegàlia, la limfadenomegàlia generalitzada, la uveïtis i la vasculitis entre molts d’altres. En molt casos el problemes renals són l’única manifestació de la malaltia, si no es tracten de forma adequada i precoç poden donar lloc a una insuficiència renal crònica incompatible amb la vida.

Els signes que pot observar fàcilment el propietari:

Pal·lidesa a les mucoses, ulls vermells,  aprimament, apatia, febre, coixeses, vòmits, diarrees, sagnat del nas, creixement desmesurat de les ungles, canvis en la ingesta d’aigua o la quantitat d’orina produïda.

COM PODEM DIAGNOSTICAR LA MALALTIA?

De forma lògica, el millor mètode per detectar la malaltia seria confirmar la presència de Leishmània a algun lloc de l’organisme però, a nivell pràctic això no és sempre possible. En cas d’identificar-ho no podem assegurar que sigui el causant dels símptomes que pateix el nostre pacient.

El mètode de diagnòstic acceptat per la OMS durant els últims anys ha estat la IFI (immunofluorescència indirecta). Aquest mètode es basa en la detecció d’anticossos produïts per l’animal contra Leishmània. La majoria d’animals en zones endèmiques han tingut contacte amb el paràsit i per tant en poden ser portadors i poden haver desenvolupat anticossos, és per això que es defineix un valor límit que permet diferenciar els animals portadors dels animals malalts. Per sobre d’aquest valor, els animals es consideren positius (la leishmània és, amb molta probabilitat el que està produint els símptomes de la malaltia) i per sota negatius. En els darrers anys s’ha demostrat que aquest mètode pot donar lloc a errors en el diagnòstic.

Actualment existeix una tècnica anomenada ELISA. És una tècnica que consisteix també en la detecció d’anticossos contra la leishmània però, a diferència de l’IFI, l’ELISA ha demostrat ser més precisa i permet detectar anticossos només 4 mesos després del contacte amb el “mosquit infectat”.

COM PODEM PREVENIR LA LEISHMANIOSI?

Actualment, la millor manera de prevenir la malaltia segueix sent evitar que el flebòtom piqui al vostre animal. Les mesures convencionals per evitar els mosquits comuns (mosquiteres, insecticides, repel·lents) són aparentment poc útils quan es tracta del flebòtom. Això fa que els productes antiparasitaris externs com els collars o les pipetes Spot-on siguin la millor opció.

Tot i la bona eficàcia d’alguns d’aquests productes, és pràcticament impossible assegurar que no picaran al vostre animal. Tot i que actualment existeixen bons tractaments i vacunes contra la malaltia, és imprescindible detectar-la el més aviat possible, fins i tot abans de que es desenvolupi. És per això que al nostre centre donem especial importància als controls serològics preventius.

Al nostre hospital disposem de LEISCAN® (Esteve Veterinària), un mètode basat en l’ELISA que ens permet:

1 – Diagnosticar la malaltia

2 – Detectar els portadors de forma precoç

3 – Confirmar que l’animal segueix seronegatiu (no infectat).

Aquesta tècnica és útil per fer controls periòdics preventius i també per seguir l’evolució de la malaltia i l’èxit dels tractaments. El vostre veterinari us informarà sobre quins són els moments més adequats per fer-ho, només cal una petita mostra de sang.

En els casos positius serà de vital importància iniciar el tractament per evitar la progressió de la malaltia. En cas d’animals sans, ja siguin portadors o no, prodrem proposar-vos el programa de prevenció que més s’adapti a les vostres necessitats (el xarop Leisguard®, la vacuna Canileish® i/o repelents antiflebòtoms).

[one_third padding="0 0 15px 0"]

[/one_third][one_third padding="0 0 15px 0"]

[/one_third][one_third_last padding="0 0 15px 0"]

[/one_third_last]

Demana més informació contactant amb el nostre centre. Us avisarem quan es dugui a terme la CAMPANYA DE PREVENCIÓ DE LA LEISHMANIOSI. Podreu aprofitar els descomptes  en les proves diagnòstiques i les mesures de prevenció com els productes antiparasitaris.