Què és?

La diabetis mellitus és una malaltia produïda per un trastorn del pàncrees. És la patologia pancreàtica més freqüent tant en medicina humana com en veterinària. En alguns països desenvolupats afecta a 1 de cada 20 persones. En els animals de companyia no es donen tants casos però també és força freqüent.

Les cèl·lules que constitueixen el pàncrees endocrí s’encarreguen de secretar substàncies com la insulina o el glucagó.

En condicions normals, quan un animal ingereix aliments, n’extreu glucosa que viatja pel torrent circulatori fins arribar a les cèl·lules de tot l’organisme. Gràcies a la insulina, la glucosa pot entrar a cadascuna d’aquestes cèl·lules i ser utilitzada com a font d’energia.

La diabetis pot ser deguda, en general, a dos tipus d’alteracions; 

• el pàncrees no produeix una quantitat suficient d’insulina: Diabetis mellitus Tipus 1 (abans anomenada insulinodependent o IDDM). Majoritàriament relacionada amb la destrucció de cèl·lules del pàncrees.

• les cèl·lules del cos són “resistents” a la insulina i el pàncrees no pot mantenir la secreció d’insulina: Diabetis mellitus Tipus 2 (abans anomenada no insulinodependent o NIDDM). Afavorida per molts factors ambientals.

El resultat en ambdues situacions és una concentració de glucosa en sang constantment elevada (hiperglucèmia sostinguda) i una baixa utilització de la glucosa a nivell sistèmic. Això te repercussions molt importants sobre el funcionament de cadascun del sistemes del cos.

LA DIABETIS EN EL GOS:

Sol presentar-se en gossos adults, més freqüentment entre els 7 i els 9 anys d’edat. Les femelles presenten el doble de predisposició a patir aquesta malaltia respecte als mascles. S’han descrit casos congènits i en animals menors d’un any, però no és habitual. 

La gran majoria de gossos afectats pateixen DM Tipus 1, el seu pàncrees és incapaç de produir suficient quantitat d’insulina.

Causes i factors predisposants:

- Genètica.

- Insulitis immunomediada.

- Pancreatitis.

- Obesitat.

- Infeccions i inflamació crònica.

- Fàrmacs.

- Gestació o diestre: augmenta la secreció de l’hormona del creixement.

- Malalties concurrents com l’hiperadrenocorticisme.

Què podem observar a casa?

- Poliúria/polidípsia: quan la quantitat de glucosa a la sang supera els nivells normals és eliminada a través de l’orina. Això provoca una eliminació massiva d’aigua a través de l’orina que afavoreix la ingesta descontrolada d’aigua. El nostre animal beu més aigua i produeix més orina, pot ser que s’orini a casa per accident.

- Polifàgia: la glucosa no penetra a l’interior de les cèl·lules del centre de la sacietat, situat a l’hipotàlem, per tant, el nostre gos té una sensació de gana gairebé constant.

- Pèrdua de pes: tot i la hiperglucèmia constant es produeix una disminució de la utilització de la glucosa a tots els teixits del cos. S’utilitzen els greixos i les proteïnes del propi múscul per aconseguir energia.

- Cataractes d’aparició ràpida: apareixen en el 15 – 80% dels gossos amb diabetis i és deguda a un efecte osmòtic del sorbitol i la fructosa que s’acumulen a l’interior del cristal·lí. Quan es produeix una entrada massiva d’aigua, el cristal·lí es pot trencar i produir una reacció inflamatòria molt potent. A part de disminuir o impedir la visió, poden comprometre la integritat de l’ull.

També poden patir “ull sec”.

- Debilitat, alteracions de la marxa, atròfia muscular, etc., són signes clínics poc freqüents en el gos però poden ser molt incapacitants. La hiperglucèmia sostinguda provoca alteracions a les neurones.

- Infeccions urinàries recurrents (UTI).

- Problemes dermatològics: pell i pelatge.

- Nefropaties: poden patir albuminúria, azotèmia o  fins i tot fracàs renal.

- Vòmit, anorèxia, letargia.

LA DIABETIS EN EL GAT: 

Sol presentar-se en gats adults, entre els 9 i els 11 anys d’edat. El 80% dels afectats són mascles. Els castrats són més propensos.

La gran majoria de gats afectats pateixen DM tipus 2. En aquests casos, el pàncrees conserva la capacitat de produir una certa quantitat d’insulina però aquesta no és capaç d’introduir la glucosa a les cèl·lules. Amb el temps es produeix també una disminució de la funció pancreàtica.

Causes i factors predisposants:

- Obesitat: els gats obesos presenten un risc 4 cops superior respecte als que presenten una condició corporal òptima. Un increment d’un kilogram representa un 30% de disminució de la sensibilitat a la insulina.

- Dietes riques en carbohidrats i hipercalòriques. Si contenen més del 50% de calories en forma de carbohidrats i la quantitat de proteïna és insuficient.

- Infeccions i inflamacions cròniques com la malaltia periodontal.

- Malalties hormonals com l’hipertiroïdisme i  l’acromegàlia.

- Fàrmacs.

- Pancreatitis: en pot ser la causa o la conseqüència.

- Raça: els gats de raça Burmès tenen un risc 4 cops superior a partir la malaltia.

Què podem observar a casa?

-        Poliúria/polidípsia: beu més aigua i produeix més orina, notarem que canviem la sorra amb més freqüència.

-        Polifàgia: la glucosa no penetra a l’interior de les cèl·lules del centre de la sacietat, situat a l’hipotàlem, per tant, el nostre gat té una sensació de gana gairebé constant.

-        Pèrdua de pes: tot i la hiperglucèmia constant es produeix una disminució de la utilització de la glucosa a tots els teixits del cos.

-        Mal aspecte del pelatge.

-        Neuropatia diabètica: debilitat, sobretot de les extremitats posteriors. Poden presentar plantigradisme. El gat és incapaç de saltar i caminar amb normalitat.

-        Cataractes: menys freqüents i severes que en gossos, però poden presentar-se.

COM ES DIAGNOSTICA?

Si creieu que el vostre animal presenta algun dels signes esmentats anteriorment consulteu al vostre veterinari. Unes quantes preguntes i algunes senzilles proves laboratorials d’orina i de sang poden donar un diagnòstic definitiu. Algunes proves addicionals poden ser necessàries per tal de determinar-ne la causa.

COM ES POT SOLUCIONAR?

La presentació de la diabetis és molt variable entre els diferents animals. La vostra mascota pot necessitar, des d’un simple canvi de dieta i un increment de l’activitat, fins a l’administració d’insulina cada cop que mengi.

Si la diabetis està afavorida per alguna altra malaltia concurrent caldrà tractar-la també.

La gran majoria de gossos necessitaran l’administració d’insulina durant tota la vida.

Alguns gats, tot i patir la diabetis no depenent d’insulina, poden necessitar també l’administració d’insulina de forma temporal o crònica. 

PRONÒSTIC

Actualment disposem de molta informació i de tractaments molt eficaços per a controlar els nivells de glucèmia i els símptomes produïts per la malaltia.

Els gossos poden viure fins a 5 anys des del moment en què es diagnostica la malaltia, hem de tenir en compte que diagnosticar-se en gossos de més de 7 anys. L’índex de mortalitat més alt és durant els 6 primers mesos de tractament si ja pateixen alguna alteració secundària.

En el cas dels gats, segons quina sigui la causa de la diabetis, es pot aconseguir la remissió de la malaltia. És a dir, alguns gats poden patir diabetis transitòria que podem revertir si en tractem la causa.

Una bona comunicació entre el veterinari i la família és imprescindible perquè aquesta malaltia no afecti al benestar de la nostra mascota.

La diabetis és una malaltia crònica que pot ser mortal en molts casos. Tanmateix, un bon control de la malaltia permetrà que la vida del nostre animal i de tota la família sigui totalment normal.